COMPARTIR DE SABERS SOBRE L'ORIENT ETERN MAÇÒNIC

                  

Per Iván Herrera Michel.

                   

Traduït per Jordi Martí / Masonería BCN

            

Ponència llegida en el Centre de Museus de la Universitat de Caldas, en Manizales, Colòmbia, el 28 de març de 2019, en el marc del “II Festival Internacional de la Diversitat Bio – Cultural”, davant un públic plural de Maçons, Maçones, enmig de docents i estudiants no Maçons universitaris.

                 

Estimats amics,

                      

Vull, abans de res, agrair a la Universitat de Caldas i a la “Corporació Pro Diversitas Colòmbia” per haver tingut la gentilesa de convidar-me al “II Festival Internacional de la Diversitat Bio – Cultural” que té com a eix temàtic el de "Transitant l'Espiral de la Vida i la Mort", la qual cosa he acceptat encantat per a parlar d'una cosa tan estranya per a molts dels presents com és la Maçoneria. 

           

I com tinc clar que en aquest auditori hi ha un bon nombre de persones que no són Maçones, desitjo començar aquestes paraules aclarint que la Iniciació Maçònica – En dir del tractadista Javier Otaola – “no és un camí de salvació de caràcter religiós o esotèric sinó un procés d'acte esclariment, i és compatible amb qualsevol fe religiosa o esotèrica que no anul·li la llibertat de l'individu, així com també és compatible amb l'agnosticisme i l'ateisme.”             

                         

El Maçons i Maçones d'avui som hereus, en diverses formes, dels que van independitzar el continent americà fa dos segles, i van veure en la Maçoneria una funció social, incloent en les seves vides unes valoracions morals en qualitat de principis, després d'haver-se ungit de Tolerància anglicana i de Revolució Francesa, gràcies a una ànima liberal colectiva dotada d'un interès constructiu d'autonomia.

                       

La qual cosa és un clar exemple de desenvolupament sostenible d'uns arquetips que continuen generant propostes progressistes, com, per exemple, la que busca independitzar la sobirania de l'ecosistema que sosté la vida en la Terra de les dictadures del consum desbocat i de la contaminació humana. O sigui que ara, en aquest únic cas que porto a conte, tots, Maçons de la mà dels no Maçons, estem abocats, paradoxalment, a la tasca de conquistar la independència d'allò que hem volgut sempre dominar.

                           

En aquest ordre d'idees, i mentre no ens hàgim anat a viure a un altre planeta, com semblen aconsellar els nostres científics més imaginatius, el combat per la manumissió de l'ineludible hàbitat per a la supervivència de la humanitat inclou la necessària independència de la nostra ment i dels nostres sentiments de les pressions que ens assetgen, així com l'assignar-nos autònomament un valor basat en el respecte a l'ésser humà en particular, i, en general en la inclusió plena en el marc de la subsistència de totes les formes de vida, ja no solament humanes, sinó a més la dels animals i els vegetals que ara veiem amb ulls de parents que comparteixen una mateixa xarxa interconnectada.

                 

Conceptes que semblen ser de diferents temàtiques però que s'entrecreuen en el comú combat en pro de la dignitat humana i contra els prejudicis i les inèrcies mentals que ens governen.

                           

I arribem al punt de la dignitat humana, que és un dels més sagrats de l'esfera Maçònica, malgrat ser molt difícil definir amb paraules.

                                          

No obstant això, a mi en particular m'agrada la tesi que ofereix el filòsof alemany Robert Alexi quan afirma que la dignitat humana posseeix tres elements: 1) Autonomia ètica per a veure una fi en si mateix; 2) un nucli fort personal que no pot ser objecte de restriccions; i 3) la necessitat d'un mínim de condicions d'existència. Reconec que és una mica kantiana la definició, però em sembla afortunada.

                                  

Hi ha moltes altres formes de dignitat per les quals podríem preocupar-nos en la construcció actualitzada d'una família humana més feliç. Estan, per exemple, la de la població víctima de desplaçament forçat, l'atenció especial per a la infantesa, la de l'adult major i les persones discapacitades, els drets a la veritat, la justícia, la reparació integral i les garanties de no repetició, la protecció de les minories ètniques, la població pagesa, indígena i afro descendent, el dret real a la llibertat de consciència, la d'una educació basada en pensaments sistèmics i complexos lligats als drets humans culturals i col·lectius, i un llarg etcètera.

                      

Els Maçons en realitat hem volgut construir, més que una reglamentació universal, un principi substancial, referent i interpretatiu de la realitat humana, que ens assenyala un camí.

               

Només amb un abordatge crític de les nostres diferències, allunyant-nos del caràcter lineal de les nostres estructures culturals i interrogant els nostres paradigmes amb una perspectiva solidària podem fer sostenible, “in crescendo”, allò d'una humanitat feliç a la qual ens devem.

                

Arribat a aquest punt, és fàcil adonar-se que és llarga i exigent la tasca de reflexió sobre el paper que podria desenvolupar la Maçoneria, dividida en diferents dimensions doctrinals, per a abocar-se a la temàtica de la dignitat humana en el marc del desenvolupament sostenible. Però el que sí que és segur és que tots tenim l'obligació de continuar ocupant-nos de l'ésser humà en les seves estructures ideològiques, polítiques i econòmiques, així com en els seus costums, creences i relacions de les societats tribals i complexes amb l'ecosistema.

                       

Vull explicar-los que fa tan sols unes poques hores he viatjat, fascinat com sempre, mirant per la finestreta d'un avió, des del Mar Carib colombià fins a l'eix cafeter, travessant dues serralades andines, i una vegada més he pogut comprovar la immensa responsabilitat que tenim amb el planeta els que vivim d'aquest costat del món.

                        

I també desitjo explicar-los que, una vegada més, ha vingut a la meva ment la necessitat que existeix d'aprendre d'aquestes persones que viuen allà baix a les muntanyes i en les selves, com integrar-nos sense traumes al concert de la vida en la Terra.

Tant de bo poguéssim impulsar un sistema educatiu a les nostres ciutats que inclogui una estada dels nostres nens o adolescents en els seus hàbitats. O que almenys tendeixi a associar amb arguments a favor d'una base ecològica sostenible el seu comportament personal i col·lectiu.

              

O que puguem, d'altra banda, fer realitzable un arquetip que admeti l'emprenedoria d'una acció que molts estats no estan disposats a executar, perquè implica una gran inversió, un gran esforç, una disminució dels seus guanys d'acord al model econòmic vigent i una nova consciència planetària, que són coses molt difícils d'adoptar, ja que malgrat la seva urgència evident, encara compta amb conceptes tutelars en construcció que estan sent afectats negativament per pressions de diversos ordres.

                     

…………………………….

             

Dit tot l'anterior, potser alguns de vostès s'estaran preguntant, amb tota raó i bon criteri, que té a veure el que estic dient sobre l'haver de ser de la Maçoneria amb el que els Maçons diuen un “Orient Etern”, relacionat amb el tema sempre present de la mort, i el de la supervivència d'una mica de si mateixos, d'alguna manera, en la mort o més enllà de la mort.

                                   

Permeti’m explicar-los, com és que per als Maçons l'ésser i estar en la vida pròpia i en la seva acció social estan influenciats per l'Orient Etern.

               

Teories sobre el que succeeix en i després de la mort hi ha moltes. Cadascuna amb modalitats pròpies. El Maçons també tenim una expressió per a designar, no a la mort en si mateixa, ni al fet de morir-se, sinó a l'imaginari que els vius tenen del que segueix a la mort d'un Maçó o Maçona. Li diem “Orient Etern”.

             

És a dir, que els Maçons en morir, en el llenguatge propi institucional, “passen a l'Orient Etern” o “estan a l'Orient Etern”.

                           

En el ben entès que l'Orient Etern és una figura retòrica que expressa i evoca una determinada circumstància que s'ensenyoreix entre els vius com a resultat del record de la vida i obra dels quals moren. I que com tot el Maçònic, posseeix una funcionalitat constructiva de principis i valors. De persones i societats.

                     

Alguna cosa així com allò que deia Garcia Márquez sobre que “la vida no és la que un va viure, sinó la que recorda i com la recorda per a explicar-la”. La diferència, en el cas de la Maçoneria i el seu Orient Etern, és que els qui la recorden i la hi compten a si mateixos no són els que la van viure, sinó els que van quedant en el camí. És una manera d'estar el passat en les Lògies i en les coses que ens inspira.

                        

Dit l'anterior, tractaré de convertir en paraules, baixant del cel dels conceptes i els símbols al sòl de la realitat (més enllà d'una metafísica subjectiva allunyada de la raó, i sense tractar d'establir arbitràriament criteris d'una espècie de Maçoneria pràctica aplicada), la qual cosa es podria entendre per aquesta metàfora abstracta i simbòlica que anomenen Orient Etern, per la qual s'expressa que la memòria que es té d'un Maçó mort sembla dipositar-se en un fons comú de memòries, que a la manera de la matèria fosca de l'univers, encara que invisible, exerceix un paper transcendental en la cohesió general.

                  

Els explicaré quelcom.

                  

El mes de gener de l'any 2018, arran de la defunció del Maçó Oscar Pérez a Veneçuela, en fets que van rebre una gran atenció mediàtica, vaig rebre una sèrie de correus en els quals em preguntaven sobre que entenem exactament els Maçons per “Orient Etern”, que seria el lloc o condició on es trobaria des de llavors.

                 

Premissa que parteix de la idea que Oscar Pérez, en virtut de la seva qualitat de Maçó, es troba en algun lloc a la manera del paradís o l'infern cristià. Reencarnant en altres éssers humans, animals o plantes com els budistes i els hinduistes. Tornant al món dels vius com a papallones o colibrís com els Asteques. O la seva ànima hauria viatjat a Etiòpia com la dels Rastafaris. O està sent atès per una legió de verges com alguns musulmans. O, com els ateus, la seva existència s'hauria diluït física i filosòficament en el no-res d'una eternitat sense ribes.

                    

Els Maçons som tan plurals i tan diversos com el poden ser els professors i els estudiants de la Universitat de Caldas. En allò polític, religiós, filosòfic o científic cadascun té les seves pròpies idees, i en les Lògies hi ha de tot com a arreu , i de diferents creences. I fins a sense creences.

                     

Enfront del tema de la mort, que a molts espanta dins i fora de la Maçoneria, també n'hi ha lliurats a vanitats esperançadores que bé podrien, un matí d'aquests, portar-los dir com el filòsof Ciorán enfront del mirall, “no crec que avui em vagi a morir amb aquesta corbata tan bonica”.

                            

Per això és important que si a algú en aquesta sala li entren ganes algun dia d'ingressar a una Lògia Maçònica, primer esbrini quin és el seu perfil i si se sentirà còmode en ella. Així, és més probable que sigui assertiu, que no perdi el seu valuós temps amb alguna cosa que no li va i que tampoc li ho faci perdre a la Lògia.

                     

La Maçoneria és una metàfora de construcció successiva que convida a edificar una millor persona i un món millor. I és lògic que només es construeix alguna cosa estant viu.  Si es toca el tema de la mort en les Lògies, generalment és per a motivar una meditació sobre la frugalitat de la vida o de l'estar vius, en paraules de José Asunción Silva, “entre l'ombrívol de l'ignorat i de l'immens”.

                              

Es busca recordar el final necessari de totes les coses, la fragilitat de la vida humana i la intranscendència de les ambicions. Meditar sobre els problemes de l'existència humana, així com sobre la raó o el sentit d'aquesta existència.

                        

Per als Maçons, l'expressió “Va passar a l'Orient Etern” es refereix al fet que, després del seu trasbalsar vital a la recerca d'una llum (que pot ser, a elecció del Maçó, moral, intel·lectual, cognitiva, espiritual, metafísica, Etc.), finalment en morir la seva memòria es confon (i es fundi) amb el record dels Maçons que han mort abans.

                   

És a dir, que la metàfora no es refereix a un lloc, sinó a una condició evocativa que no és incompatible amb el que creiem pel credo que professem, ni amb les conviccions metafísiques que assumim, ni amb les conclusions científiques que sostinguem, i que només s'aplica als Maçons.

                        

L'Orient Etern en la Maçoneria està constituït per un dipòsit de memòria ancestral, que va variant en la mesura en què s'agreguen nous records dels Maçons que van morint. Conté una forma dinàmica d'enllaçar el passat amb el present i suggereix una manera d'entendre les tradicions, incorporant als debats l'heretat i l'après.

                    

Els qui hagin observat converses entre Maçons, s'hauran adonat que moltes vegades a partir de l'evocació dels morts busquen conèixer-se, comprendre's i un model identitari.

                

De totes les definicions que he sentit i llegit sobre el concepte d'Orient Etern hi ha dues poètiques que m'aproximen al que donaven a entendre els meus majors sobre la memòria d'un Maçó després de la seva defunció, que, comptat i debatut, només seria una estació de pas, o, en paraules dels indígenes Kogi de la Serra Nevada de Santa Marta (Colòmbia), un curt pas en el viatge entre el ventre de la mare i el ventre de la terra.

                              

Em refereixo al fet que, en clau Maçònica, si se'm permet l'extrapolació, em situo en la perspectiva de Santa Teresa de Jesús quan va escriure que “S’ha de viure la vida, de tal sort que vida quedi en la mort”, en afortunada harmonia amb els versos del colombià Antonio Muñoz Feijoo que sostenen que “… / la vida és l'honor, és el record. / Per això hi ha morts que en el món viuen, / …”

           

Per part seva, els Maçons dels Estats Units diuen que el Maçó que mor “ha estat cridat a una més alta esfera d'acció”.

                                             

De fet, del que més es parla quan es confirma el Pas a l'Orient Etern d'un Maçó és de les seves executòries. De la seva vida exemplar, de la seva inclinació a l'estudi, de la seva fraternitat, de les seves virtuts, dels seus serveis desinteressats, del seu compromís amb una causa noble, Etc., i sempre es destaca alguna particularitat per la qual hauria de ser recordat amb admiració o per la qual se li pugui mostrar com a exemple. És com si qui morís quedés “existint” d'alguna forma virtual, real o aparent, en la ment dels Maçons que li recorden i li sobreviuen.

                                         

És un “quelcom” en comú que es materialitza dins del marc de la construcció al·legòrica d'un temple, traçat en el cor mateix del decorat Maçònic. És gràcies a aquest temple, simbòlicament representat com una edificació inacabada, que les múltiples energies individuals s'uneixen en una sola que conté un seriós ideal d'humanisme integral, mitjançant el qual es naturalitza la cultura i es culturitza la naturalesa, com afirma el sociòleg francès de la vida quotidiana Michel Maffesoly.

                    

Òbviament, que no és qüestió que els morts governin als vius. Ha d'entendre's que quan les idees es dispersen o estan en perill de desnaturalitzar-se, el cúmul memoriós de l'Orient Etern cursa una invitació a comportar-se de determinada forma tradicional per a l'Orde.

                          

 Quan una època culmina i una altra comença, la reserva de l'experiència tradicional es bolca al present. I la referència al "Orient", és a dir al lloc d'on sorgeix la llum, és un element constant de la saviesa Maçònica.

                         

És un Mètode Iniciàtic orientat cap a la consciència de l'haver de ser. No la simple projecció del passat sobre el futur, sinó un viatge, mai acabat, arrelat profundament en el present dels Maçons, d’arrelament dinàmic.

             

La vida i la mort constitueixen una unitat que més enllà del sepulcre continua produint efectes. Comença amb la tomba el misteri insondable de la nit de la vida. Des del mateix inici de la carrera Maçònica, els Maçons ens acostem, despullats de tot objecte de valor material, i conscients de la fragilitat de la vida, a la infinitud de la gran veritat que és una eternitat que sobrepassa el nostre enteniment, i que, com l'horitzó, manté sempre la seva inassolible distància.

                      

D'on resulta que l'Orient Etern Maçònic és un univers càlid de memòria col·lectiva, suggestiu d'un ideal comunitari en el qual està present, i s’estén, la qual cosa es recorda valorativament dels Maçons morts, i on cada reminiscència individual va diluint-se fins a convertir-se en “l'oblit que serem”, de Borges, de la mateixa manera en què la llum del dia va diluint-se suaument en les ombres de la nit.

                    

Però s'equivoca qui consideri que s'apaga la llum quan a penes la perd de vista, perquè la dels qui han partit continua il·luminant un camí que de per si mateix ja ve carregat de nous discerniments que domestiquen l'entusiasme i controlen l'exaltació, transmutant-los en una posició comuna de saviesa ancestral que penetra l'esperit de les èpoques, i les projecta cap endavant.       

                       

Moltes gràcies a tots.