Per Iván Herrera Michel
El temps és un acompanyant silenciós que porta de la mà les nostres vides mentre intentem entendre i viure l'existència. com un instrument iniciàtic, o com una pedra més de la nostra experiència constructiva.
Cada vegada que creuem el pòrtic d'una Lògia sembla que quelcom màgic succeeix. El temps real s'atura, i allà dins les hores semblen no importar, perquè les preocupacions del món exterior queden suspeses, i ens submergim en un espai/temps on el que és efímer es creua amb el que és perdurable.
En aquests moments, el temps deixa de ser una línia recta i es converteix en una nova dimensió que ens connecta amb tots els que van estar abans i amb aquells que vindran després. Els rituals no només ens ensenyen símbols. També ens ensenyen a moure'ns en un temps diferent, en un temps que ens demana estar presents, reflexionar i construir en el moment exacte en què ens trobem, sense desentendre'ns d'aquell que és real, amb què convivim fora dels murs de la Lògia, en el dia a dia, on les veritables batalles es lliuren.
És fàcil quedar-se atrapat en el simbolisme, els debats sobre la tradició i les discussions sobre els rituals. Però la realitat és que el temps no s'espera. Cada segon és una oportunitat perduda o una pedra col·locada.
He vist Germans i Germanes més preocupats pels detalls tècnics d'un ritual o per un paràgraf d'un reglament, que pels efectes de les seves accions, les seves paraules i els seus silencis en el temps.
Però també hi ha un temps que desaprofitem. El que vam passar preocupant-nos per allò que és superficial, el que vam deixar escapar per por a actuar o el que es perd quan oblidem per què, i per què, ens vam fer Maçons.
Tanmateix hi ha el que ens porten a perdre aquells dissociadors que fan que les Tingudes acabin girant al voltant de les seves baralles, els seus malentesos, les seves necessitats de tenir sempre la raó o els seus afanys de protagonisme, i que en comptes de permetre'ns enfocar-nos en allò que volem fer, acabem perdent temps a discutir coses que no aporten res. Ells ens fan perdre alguna cosa que no recuperarem, i ens distreuen, pel camí de les tensions, de ser conscients que cada segon perdut en vanitats, pròpies o alienes, és un maó menys en la construcció o un defectuós que la malmet.
M'inquieta la nostra relació amb el futur. A la Maçoneria, tendim a mirar molt cap al passat. Respectem les tradicions, honrem els qui ens van precedir, estudiem els textos de grans pensadors. Però també construïm cap al futur. Penso en les generacions que vindran, en les èpoques que viuran, en els problemes que heretaran i les preguntes que els tocarà respondre.
Si alguna cosa m'ha ensenyat la vida i la Maçoneria, és que cada etapa, dins i fora de l'Orde, té el seu ritme i les pròpies lliçons. De vegades es vol córrer, saltar de grau en grau, com si això fos la mesura del nostre progrés. Però la veritat és que la Iniciació no passa en un moment puntual. És un procés continu, un fluir, un aprenentatge que no s'acaba.
El temps, com el mestre que és, ens ensenya a ser pacients, a acceptar que no ho podem controlar tot, però també ens recorda que cada instant compta, que aquests instants estan fets d'instants més petits i que té el poder de canviar-nos i marcar-nos amb les empremtes del seu pas. Amb el pas del temps aprenem que no ens pertany, però que el que fem amb ell concerneix un rellotge intern, a un ritme que marca el pols de la nostra vida i ens recorda que no som eterns.
