COMPARTIR DE SABERS SOBRE
L'ORIENT ETERN MAÇÒNIC
Per Iván Herrera Michel.
Traduït per Jordi Martí /
Masonería BCN
Ponència llegida en el
Centre de Museus de la Universitat de Caldas, en Manizales, Colòmbia, el 28 de
març de 2019, en el marc del “II Festival Internacional de la Diversitat Bio –
Cultural”, davant un públic plural de Maçons, Maçones, enmig de docents i
estudiants no Maçons universitaris.
Estimats amics,
Vull, abans de res,
agrair a la Universitat de Caldas i a la “Corporació Pro Diversitas Colòmbia”
per haver tingut la gentilesa de convidar-me al “II Festival Internacional de
la Diversitat Bio – Cultural” que té com a eix temàtic el de "Transitant
l'Espiral de la Vida i la Mort", la qual cosa he acceptat encantat per a
parlar d'una cosa tan estranya per a molts dels presents com és la Maçoneria.
I com tinc clar que en
aquest auditori hi ha un bon nombre de persones que no són Maçones, desitjo
començar aquestes paraules aclarint que la Iniciació Maçònica – En dir del
tractadista Javier Otaola – “no és un camí de salvació de caràcter religiós o
esotèric sinó un procés d'acte esclariment, i és compatible amb qualsevol fe
religiosa o esotèrica que no anul·li la llibertat de l'individu, així com també
és compatible amb l'agnosticisme i l'ateisme.”
El Maçons i Maçones
d'avui som hereus, en diverses formes, dels que van independitzar el continent
americà fa dos segles, i van veure en la Maçoneria una funció social, incloent
en les seves vides unes valoracions morals en qualitat de principis, després
d'haver-se ungit de Tolerància anglicana i de Revolució Francesa, gràcies a una
ànima liberal colectiva dotada d'un interès constructiu d'autonomia.
La qual cosa és un clar
exemple de desenvolupament sostenible d'uns arquetips que continuen generant
propostes progressistes, com, per exemple, la que busca independitzar la
sobirania de l'ecosistema que sosté la vida en la Terra de les dictadures del
consum desbocat i de la contaminació humana. O sigui que ara, en aquest únic
cas que porto a conte, tots, Maçons de la mà dels no Maçons, estem abocats,
paradoxalment, a la tasca de conquistar la independència d'allò que hem volgut
sempre dominar.
En aquest ordre d'idees,
i mentre no ens hàgim anat a viure a un altre planeta, com semblen aconsellar
els nostres científics més imaginatius, el combat per la manumissió de l'ineludible
hàbitat per a la supervivència de la humanitat inclou la necessària
independència de la nostra ment i dels nostres sentiments de les pressions que
ens assetgen, així com l'assignar-nos autònomament un valor basat en el
respecte a l'ésser humà en particular, i, en general en la inclusió plena en el
marc de la subsistència de totes les formes de vida, ja no solament humanes,
sinó a més la dels animals i els vegetals que ara veiem amb ulls de parents que
comparteixen una mateixa xarxa interconnectada.
Conceptes que semblen ser
de diferents temàtiques però que s'entrecreuen en el comú combat en pro de la
dignitat humana i contra els prejudicis i les inèrcies mentals que ens
governen.
I arribem al punt de la
dignitat humana, que és un dels més sagrats de l'esfera Maçònica, malgrat ser
molt difícil definir amb paraules.
No obstant això, a mi en
particular m'agrada la tesi que ofereix el filòsof alemany Robert Alexi quan
afirma que la dignitat humana posseeix tres elements: 1) Autonomia ètica per a
veure una fi en si mateix; 2) un nucli fort personal que no pot ser objecte de
restriccions; i 3) la necessitat d'un mínim de condicions d'existència. Reconec
que és una mica kantiana la definició, però em sembla afortunada.
Hi ha moltes altres
formes de dignitat per les quals podríem preocupar-nos en la construcció
actualitzada d'una família humana més feliç. Estan, per exemple, la de la
població víctima de desplaçament forçat, l'atenció especial per a la infantesa,
la de l'adult major i les persones discapacitades, els drets a la veritat, la
justícia, la reparació integral i les garanties de no repetició, la protecció
de les minories ètniques, la població pagesa, indígena i afro descendent, el
dret real a la llibertat de consciència, la d'una educació basada en pensaments
sistèmics i complexos lligats als drets humans culturals i col·lectius, i un
llarg etcètera.
Els Maçons en realitat
hem volgut construir, més que una reglamentació universal, un principi
substancial, referent i interpretatiu de la realitat humana, que ens assenyala
un camí.
Només amb un abordatge
crític de les nostres diferències, allunyant-nos del caràcter lineal de les
nostres estructures culturals i interrogant els nostres paradigmes amb una
perspectiva solidària podem fer sostenible, “in crescendo”, allò d'una
humanitat feliç a la qual ens devem.
Arribat a aquest punt, és
fàcil adonar-se que és llarga i exigent la tasca de reflexió sobre el paper que
podria desenvolupar la Maçoneria, dividida en diferents dimensions doctrinals,
per a abocar-se a la temàtica de la dignitat humana en el marc del desenvolupament
sostenible. Però el que sí que és segur és que tots tenim l'obligació de
continuar ocupant-nos de l'ésser humà en les seves estructures ideològiques,
polítiques i econòmiques, així com en els seus costums, creences i relacions de
les societats tribals i complexes amb l'ecosistema.
Vull explicar-los que fa
tan sols unes poques hores he viatjat, fascinat com sempre, mirant per la
finestreta d'un avió, des del Mar Carib colombià fins a l'eix cafeter,
travessant dues serralades andines, i una vegada més he pogut comprovar la
immensa responsabilitat que tenim amb el planeta els que vivim d'aquest costat
del món.
I també desitjo
explicar-los que, una vegada més, ha vingut a la meva ment la necessitat que
existeix d'aprendre d'aquestes persones que viuen allà baix a les muntanyes i
en les selves, com integrar-nos sense traumes al concert de la vida en la
Terra.
Tant de bo poguéssim
impulsar un sistema educatiu a les nostres ciutats que inclogui una estada dels
nostres nens o adolescents en els seus hàbitats. O que almenys tendeixi a
associar amb arguments a favor d'una base ecològica sostenible el seu
comportament personal i col·lectiu.
O que puguem, d'altra
banda, fer realitzable un arquetip que admeti l'emprenedoria d'una acció que
molts estats no estan disposats a executar, perquè implica una gran inversió,
un gran esforç, una disminució dels seus guanys d'acord al model econòmic
vigent i una nova consciència planetària, que són coses molt difícils
d'adoptar, ja que malgrat la seva urgència evident, encara compta amb conceptes
tutelars en construcció que estan sent afectats negativament per pressions de
diversos ordres.
…………………………….
Dit tot l'anterior,
potser alguns de vostès s'estaran preguntant, amb tota raó i bon criteri, que
té a veure el que estic dient sobre l'haver de ser de la Maçoneria amb el que
els Maçons diuen un “Orient Etern”, relacionat amb el tema sempre present de la
mort, i el de la supervivència d'una mica de si mateixos, d'alguna manera, en
la mort o més enllà de la mort.
Permeti’m explicar-los,
com és que per als Maçons l'ésser i estar en la vida pròpia i en la seva acció
social estan influenciats per l'Orient Etern.
Teories sobre el que
succeeix en i després de la mort hi ha moltes. Cadascuna amb modalitats
pròpies. El Maçons també tenim una expressió per a designar, no a la mort en si
mateixa, ni al fet de morir-se, sinó a l'imaginari que els vius tenen del que
segueix a la mort d'un Maçó o Maçona. Li diem “Orient Etern”.
És a dir, que els Maçons
en morir, en el llenguatge propi institucional, “passen a l'Orient Etern” o
“estan a l'Orient Etern”.
En el ben entès que
l'Orient Etern és una figura retòrica que expressa i evoca una determinada
circumstància que s'ensenyoreix entre els vius com a resultat del record de la
vida i obra dels quals moren. I que com tot el Maçònic, posseeix una
funcionalitat constructiva de principis i valors. De persones i societats.
Alguna cosa així com allò
que deia Garcia Márquez sobre que “la vida no és la que un va viure, sinó la
que recorda i com la recorda per a explicar-la”. La diferència, en el cas de la
Maçoneria i el seu Orient Etern, és que els qui la recorden i la hi compten a
si mateixos no són els que la van viure, sinó els que van quedant en el camí.
És una manera d'estar el passat en les Lògies i en les coses que ens inspira.
Dit l'anterior, tractaré
de convertir en paraules, baixant del cel dels conceptes i els símbols al sòl
de la realitat (més enllà d'una metafísica subjectiva allunyada de la raó, i
sense tractar d'establir arbitràriament criteris d'una espècie de Maçoneria
pràctica aplicada), la qual cosa es podria entendre per aquesta metàfora
abstracta i simbòlica que anomenen Orient Etern, per la qual s'expressa que la
memòria que es té d'un Maçó mort sembla dipositar-se en un fons comú de
memòries, que a la manera de la matèria fosca de l'univers, encara que
invisible, exerceix un paper transcendental en la cohesió general.
Els explicaré quelcom.
El mes de gener de l'any
2018, arran de la defunció del Maçó Oscar Pérez a Veneçuela, en fets que van
rebre una gran atenció mediàtica, vaig rebre una sèrie de correus en els quals
em preguntaven sobre que entenem exactament els Maçons per “Orient Etern”, que
seria el lloc o condició on es trobaria des de llavors.
Premissa que parteix de
la idea que Oscar Pérez, en virtut de la seva qualitat de Maçó, es troba en
algun lloc a la manera del paradís o l'infern cristià. Reencarnant en altres
éssers humans, animals o plantes com els budistes i els hinduistes. Tornant al
món dels vius com a papallones o colibrís com els Asteques. O la seva ànima
hauria viatjat a Etiòpia com la dels Rastafaris. O està sent atès per una legió
de verges com alguns musulmans. O, com els ateus, la seva existència s'hauria
diluït física i filosòficament en el no-res d'una eternitat sense ribes.
Els Maçons som tan
plurals i tan diversos com el poden ser els professors i els estudiants de la
Universitat de Caldas. En allò polític, religiós, filosòfic o científic
cadascun té les seves pròpies idees, i en les Lògies hi ha de tot com a arreu ,
i de diferents creences. I fins a sense creences.
Enfront del tema de la
mort, que a molts espanta dins i fora de la Maçoneria, també n'hi ha lliurats a
vanitats esperançadores que bé podrien, un matí d'aquests, portar-los dir com
el filòsof Ciorán enfront del mirall, “no crec que avui em vagi a morir amb
aquesta corbata tan bonica”.
Per això és important que
si a algú en aquesta sala li entren ganes algun dia d'ingressar a una Lògia
Maçònica, primer esbrini quin és el seu perfil i si se sentirà còmode en ella.
Així, és més probable que sigui assertiu, que no perdi el seu valuós temps amb
alguna cosa que no li va i que tampoc li ho faci perdre a la Lògia.
La Maçoneria és una
metàfora de construcció successiva que convida a edificar una millor persona i
un món millor. I és lògic que només es construeix alguna cosa estant viu. Si es toca el tema de la mort en les Lògies,
generalment és per a motivar una meditació sobre la frugalitat de la vida o de
l'estar vius, en paraules de José Asunción Silva, “entre l'ombrívol de
l'ignorat i de l'immens”.
Es busca recordar el
final necessari de totes les coses, la fragilitat de la vida humana i la
intranscendència de les ambicions. Meditar sobre els problemes de l'existència
humana, així com sobre la raó o el sentit d'aquesta existència.
Per als Maçons,
l'expressió “Va passar a l'Orient Etern” es refereix al fet que, després del seu
trasbalsar vital a la recerca d'una llum (que pot ser, a elecció del Maçó,
moral, intel·lectual, cognitiva, espiritual, metafísica, Etc.), finalment en
morir la seva memòria es confon (i es fundi) amb el record dels Maçons que han
mort abans.
És a dir, que la metàfora
no es refereix a un lloc, sinó a una condició evocativa que no és incompatible
amb el que creiem pel credo que professem, ni amb les conviccions metafísiques
que assumim, ni amb les conclusions científiques que sostinguem, i que només s'aplica
als Maçons.
L'Orient Etern en la
Maçoneria està constituït per un dipòsit de memòria ancestral, que va variant
en la mesura en què s'agreguen nous records dels Maçons que van morint. Conté
una forma dinàmica d'enllaçar el passat amb el present i suggereix una manera
d'entendre les tradicions, incorporant als debats l'heretat i l'après.
Els qui hagin observat
converses entre Maçons, s'hauran adonat que moltes vegades a partir de
l'evocació dels morts busquen conèixer-se, comprendre's i un model identitari.
De totes les definicions
que he sentit i llegit sobre el concepte d'Orient Etern hi ha dues poètiques
que m'aproximen al que donaven a entendre els meus majors sobre la memòria d'un
Maçó després de la seva defunció, que, comptat i debatut, només seria una
estació de pas, o, en paraules dels indígenes Kogi de la Serra Nevada de Santa
Marta (Colòmbia), un curt pas en el viatge entre el ventre de la mare i el
ventre de la terra.
Em refereixo al fet que,
en clau Maçònica, si se'm permet l'extrapolació, em situo en la perspectiva de
Santa Teresa de Jesús quan va escriure que “S’ha de viure la vida, de tal sort
que vida quedi en la mort”, en afortunada harmonia amb els versos del colombià
Antonio Muñoz Feijoo que sostenen que “… / la vida és l'honor, és el record. /
Per això hi ha morts que en el món viuen, / …”
Per part seva, els Maçons
dels Estats Units diuen que el Maçó que mor “ha estat cridat a una més alta
esfera d'acció”.
De fet, del que més es
parla quan es confirma el Pas a l'Orient Etern d'un Maçó és de les seves
executòries. De la seva vida exemplar, de la seva inclinació a l'estudi, de la
seva fraternitat, de les seves virtuts, dels seus serveis desinteressats, del
seu compromís amb una causa noble, Etc., i sempre es destaca alguna
particularitat per la qual hauria de ser recordat amb admiració o per la qual
se li pugui mostrar com a exemple. És com si qui morís quedés “existint”
d'alguna forma virtual, real o aparent, en la ment dels Maçons que li recorden
i li sobreviuen.
És un “quelcom” en comú
que es materialitza dins del marc de la construcció al·legòrica d'un temple,
traçat en el cor mateix del decorat Maçònic. És gràcies a aquest temple,
simbòlicament representat com una edificació inacabada, que les múltiples
energies individuals s'uneixen en una sola que conté un seriós ideal
d'humanisme integral, mitjançant el qual es naturalitza la cultura i es
culturitza la naturalesa, com afirma el sociòleg francès de la vida quotidiana
Michel Maffesoly.
Òbviament, que no és
qüestió que els morts governin als vius. Ha d'entendre's que quan les idees es
dispersen o estan en perill de desnaturalitzar-se, el cúmul memoriós de
l'Orient Etern cursa una invitació a comportar-se de determinada forma
tradicional per a l'Orde.
Quan una època culmina i una altra comença, la
reserva de l'experiència tradicional es bolca al present. I la referència al
"Orient", és a dir al lloc d'on sorgeix la llum, és un element
constant de la saviesa Maçònica.
És un Mètode Iniciàtic
orientat cap a la consciència de l'haver de ser. No la simple projecció del
passat sobre el futur, sinó un viatge, mai acabat, arrelat profundament en el
present dels Maçons, d’arrelament dinàmic.
La vida i la mort
constitueixen una unitat que més enllà del sepulcre continua produint efectes.
Comença amb la tomba el misteri insondable de la nit de la vida. Des del mateix
inici de la carrera Maçònica, els Maçons ens acostem, despullats de tot objecte
de valor material, i conscients de la fragilitat de la vida, a la infinitud de
la gran veritat que és una eternitat que sobrepassa el nostre enteniment, i
que, com l'horitzó, manté sempre la seva inassolible distància.
D'on resulta que l'Orient
Etern Maçònic és un univers càlid de memòria col·lectiva, suggestiu d'un ideal
comunitari en el qual està present, i s’estén, la qual cosa es recorda
valorativament dels Maçons morts, i on cada reminiscència individual va
diluint-se fins a convertir-se en “l'oblit que serem”, de Borges, de la mateixa
manera en què la llum del dia va diluint-se suaument en les ombres de la nit.
Però s'equivoca qui
consideri que s'apaga la llum quan a penes la perd de vista, perquè la dels qui
han partit continua il·luminant un camí que de per si mateix ja ve carregat de
nous discerniments que domestiquen l'entusiasme i controlen l'exaltació,
transmutant-los en una posició comuna de saviesa ancestral que penetra
l'esperit de les èpoques, i les projecta cap endavant.
Moltes gràcies a tots.
