Por Iván Herrera Michel
Quizás la expresión más problemática (y el
tópico de consultas más frecuente) acerca de las Constituciones de Anderson de
1723 es la de su artículo primero que afirma que “El Masón… no será jamás un
estúpido ateo…”. De hecho, la pelotera
sobre la obligatoriedad de creer o no en Dios y en su verdad revelada viene
generando desde hace 145 años el mayor cisma y catástrofe de la fraternidad
Masónica.
Y es llamativo que la formula no tenga
antecedentes ni en la Masonería Operativa, ni en los Olds Charges ni en los
Reglamentos Generales de George Payne de 1721. Todo indica que James Anderson decidió
traerla a la Orden en 1723, por iniciativa propia, desde la doctrina
presbiteriana que profesaba como ministro de la Iglesia Swallow Street, en el
West End de Londres, desde el año 1710.
La mención más antigua que se conoce del
concepto de “ateo estúpido” se encuentra en un libro publicado por el ministro
presbiteriano John Weemes (1579? -1636), en el mismo el año de su muerte, con
el larguísimo título de “Un tratado de los cuatro hijos degenerados, a
saber, el ateo, el mago, el idólatra y el judío. Aquí se tratan muchas
cuestiones provechosas sobre el ateísmo, la brujería, la idolatría y el
judaísmo; y diversos lugares de la escritura borrados de las lenguas originales”.
En su obra, Weemes clasificó a los ateos
en las siguientes cuatro categorías que abordó didácticamente desde la teología
presbiteriana:
1) Ateo contradictor inspirado por la
filosofía: no solo niega a Dios, sino que además niega a todas las
religiones.
2) Ateo escéptico: se plantea
como problema la existencia o inexistencia de Dios.
3) Ateo inspirado por la ciencia de
la física: mide todas las cosas de acuerdo con las leyes de la naturaleza.
4) Ateo estúpido: de su boca sale
cualquier cosa por ser un tonto.
De donde resulta, que la
incompatibilidad en la Masonería solo se dispuso para los “ateos estúpidos”
y no para los ateos inspirados por la filosofía, el escepticismo o la ciencia.
También es claro que cuando Anderson habla
de un tipo de ateo en especial se refiere al que niega la existencia del Dios de la Biblia, y no a otra forma de “principio creador”, “energía”,
“grandes iniciados”, “entidades”, Etc. que suelen mencionar de manera
ambivalente para dar cabida a algunas espiritualidades ateas a favor de sus creencias personales,
y en detrimento de los Masones realmente creyentes en la existencia de un Dios
y en su verdad revelada.
Si l'any 2017 la Maçoneria va celebrar els seus 300 anys amb bombos i platerets, amb la celebració dels tres segles de les Constitucions d'Anderson del 1723 des de ja s'esperen un bon nombre de conferències, exposicions públiques, edicions, mercadeigs, etc.
I no n'hi ha per menys: la data de la seva publicació és la segona més important de l'Orde i el contingut de la seva primera edició de 92 pàgines, adornada amb una bella portada de l'afro John Pine, va constituir una formulació audaç de valors i regles democràtiques, principis filosòfics i estructura organitzacional per a la recent creada primera Gran Lògia del món.
De fet, alhora que guardava un estil semblant al dels 'Olds Charges', les Constitucions van formalitzar per a la Maçoneria el deure de practicar idees de la Il·lustració que es venien obrint pas a Europa. Com les eleccions generals, govern majoritari, constitució escrita, igualtat entre els membres, meritocràcia i ratificació democràtica de les decisions dels superiors.
Rubricat amb allò que “la Maçoneria és el Centre d'Unió i el mitjà de conciliar una veritable fraternitat entre persones que haguessin estat perpètuament distanciades”.
Sobre això, la historiadora de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) Margaret Jacob ha assenyalat que "aquesta identitat no va impedir que les lògies fossin jeràrquiques i estiguessin ansioses a tot arreu pel patrocini aristocràtic, encara que finalment va inclinar les lògies a la direcció de ser escoles de govern, inculcant principis per a una política més republicana. Era una atmosfera social en què podien florir les noves idees de l'època, la tolerància religiosa, l'alfabetització científica i l'intel·lecte, més que el naixement, com a criteri de excel·lència”.
Un tret primordial de les Constitucions és que neixen en un context newtonià de suport a les ciències experimentals i proper a la filosofia natural, com a conseqüència de la proximitat amb la Royal Society i del lideratge del seu coautor Jean Theophile Desaguliers.
I en la vesant política, sorgeixen fortament influenciades pels anomenats Whigs, que no eren un partit pròpiament dit, sinó grups familiars aristòcrates, terratinents i amb interessos financers, presents al parlament, d'on provenien els ministres i funcionaris que nomenava el Rei. A més, eren partidaris de la monarquia constitucional en lloc d'un absolutisme d'origen diví, i foren precursors del partit liberal anglès que defensava els interessos dels dissidents religiosos, els industrials i els que desitjaven reformes electorals i parlamentàries.
Per això no és estrany que el llibre d'actes més antic que es conserva de la Maçoneria moderna documenta trenta-sis xerrades a les Tingudes, entre la qual trobem set de fisiologia humana, sis d'ètica, cinc d'arquitectura i tres de “processos industrials”. Nou més es van ocupar de diferents invencions, tècniques i aparells científics, i unes més de tòpics que van des de l'art i la història fins a les matemàtiques.
El que sumat que igual temàtica s'observa a les actes soltes de lògies angleses que han sobreviscut de les dues primeres dècades, mostra l'Orde com un vector de la filosofia de la naturalesa i l'educació científica, en un espai social, polític i religiós plural i inclusiu, molt menys tancat i menys exigent que les trobades del Col·legi Invisible del segle anterior que van servir d'antecedent a la Royal Society.
En consonància, el proper any 2023 serem testimonis de múltiples anàlisis, hipòtesis i discussions prospectives sobre el context d'origen, el trasbalsar en el temps i la pertinència contemporània de les “Constitucions dels Franc- maçons, que Contenen la Història, Deures, Reglaments, & c. de la més Antiga i Correcta Honorable Fraternitat”, editades a Londres el 1723 “per a ús de les Lògies”, per mandat del Gran Mestre, el Duc de Wharton, després d'haver estat ordenades per l'anterior Gran Mestre, el Duc de Montagu, i aprovades per la Gran Lògia i l'Assemblea Trimestral.
Per part meva, dono la benvinguda al debat.